Quan em vaig iniciar en el món del vi i escoltava el paper rellevant que tenia l'acidesa en el seu equilibri, era un aspecte que em grinyolava.

Fa ja més de vint-i-cinc anys, el bon vi només era aquell vi amb gran cos, tanins marcats que m'assecaven les dents i aromes que semblaven definir el que era un bon vi: grosella negra i, com no… vainilla.

On abans els meus ulls, nas i boca només se centraven en vins negres, el cansament en la seva elecció em va començar a passar factura.

Un altre negre que a la segona copa ja no em ve de gust?

Segurament em vaig sobresaturar d'un tipus de vi i, a poc a poc, buscar quelcom diferent va deixar de ser una elecció per convertir-se gairebé en una necessitat.

Vaig començar a descobrir varietats més subtils com el Pinot Noir, on una misteriosa sensació feia que el cos em demanés una nova copa.

Per què?

Els meus amics més “experts” em deien:

La seva acidesa t'està marcant el ritme en boca.

Acidesa?

Com podia tenir tant de protagonisme l'acidesa en un vi negre?

No podia assumir que una acidesa pronunciada pogués oferir un equilibri majestuós a un vi negre.

Per a mi era l'exemple d'un vi vendemat massa verd, on no s'havia deixat madurar el raïm en la seva esplendor. Era símptoma que ja no podia convertir-se en un vi excel·lent.

Tristament pensava:

Si busques acidesa en el vi, possiblement t'estàs equivocant d'elecció.

Com sempre, el temps ho va posant tot al seu lloc. I la monotonia encara accelera el procés.

On abans un vi blanc era una segona o tercera elecció, començava a obrir-se camí fins a posicionar-se com la primera.

On abans buscava els mesos de criança en barrica dels meus vins negres preferits, començava a buscar elaboracions sense fusta, varietats de pell fina i vins on el cos deixava de ser una prioritat.

Començava a buscar aquella salivació i aquella frescor que, com deia a l'inici, em convidaven a una altra copa.

Una altra…

i una altra.

Sense més companyia que algú al teu costat amb qui compartir alegries, misèries o, simplement, silenci.

Amb el temps vaig anar descobrint que l'acidesa no només era un plaer. També m'obria altres camins.

Noves varietats blanques i negres. Nous territoris. Noves maneres d'entendre per què alguns vins tenen aquesta tensió que fa que tornis a la copa gairebé sense pensar-ho.

I aquí vaig entendre quelcom que durant anys havia interpretat just al revés.

L'acidesa no és un objectiu. És l'estructura que permet que el vi romangui viu.

Gràcies, acidesa.

Gràcies per donar llarga vida als nostres vins.

I un brindis per qui va obrir i reforçar aquest camí.