Em crida l'atenció el molt que apareix la paraula amor quan parlen les petites bodegues. «En el nostre vi hi ha molt amor». Fa anys, escoltar-ho em resultava fins i tot graciós. Amb honestedat brutal, em semblava edulcorat. Trobava a faltar alguna cosa més que aquella paraula, alguna cosa que m'expliqués què tenia de diferent aquell vi.

Segur que, després de fer una petita ullada al nostre projecte, algú estarà pensant: aquest sommelier ens està prenent el pèl, si ells utilitzen la paraula amor a la mínima oportunitat… I tindrà raó. Un servidor també es contradiu. Per sort, equivocar-nos ens permet fer algun passet endavant.

A Antoni Gaudí se li atribueix una frase que ara entenc d'una altra manera: «Primer l'amor, després la tècnica». Abans hauria passat per sobre sense detenir-m'hi gaire. Avui em fa pensar en les persones que he conegut al voltant del vi i en tot el que posen d'elles mateixes en la seva feina.

Segueixo admirant la tècnica, és clar. Però, quan t'acostes a qui elabora un vi, també comences a conèixer les seves preocupacions, els seus dubtes i la il·lusió amb què esperen cada verema. Aleshores aquella paraula que em semblava tan fàcil de dir comença a tenir alguna cosa darrere. Comences a entendre per què la utilitzen tant.

I un servidor, que tant l'havia criticada, va acabar trobant-se-la quan més la necessitava. L'amor d'una família i d'un amic, en Pep, que em va ensenyar una altra manera de viure el vi.

Recordo la meva primera verema amb en Pep. Allà, entre les poques fileres de Xarel·lo Vermell de la nostra petita parcel·la de Molí Vell, van aparèixer la seva mare, el seu oncle, l'altre oncle… Els mirava arribar amb un somriure i amb ganes d'ajudar. Hi havia una família reunida per tirar endavant amb amor, un vi.

M'havia passat anys torçant el gest quan algú deia que en el seu vi hi havia molt amor. Ara puc afirmar que Vesunai només existeix gràcies a l'amor.