Durant més de dotze anys, el vi va formar part de la meva vida professional. Com a director comercial de Castell d’Encus i Ferrer Bobet, vaig tenir el privilegi de representar dos projectes que admiro profundament, de recórrer el nostre territori, visitar restaurants i botigues, participar en fires i compartir moltes ampolles amb clients, sommeliers, distribuïdors i amics.
Tanmateix, quan treballes comercialment amb el vi, és difícil separar del tot l'ampolla de tot allò que l'envolta. Al costat del paisatge, la varietat, l'anyada o l'emoció que pot transmetre, també hi ha els objectius comercials, els canals de distribució, el posicionament al mercat, les tarifes, les vendes i els resultats. Fins i tot quan tastes un vi que t'agrada, una part del cap ja està pensant a qui el podries presentar, en quina carta podria encaixar o quin argument ajudaria a explicar-lo millor.
No ho dic com una crítica. Vendre vi m'ha donat alguns dels millors moments de la meva trajectòria professional. M'ha permès conèixer persones extraordinàries, entendre l'esforç que hi ha darrere de cada ampolla i descobrir que comercialitzar un vi també és assumir la responsabilitat de representar la feina d'un equip i la identitat d'un territori.
Però, quan el vi deixa de ser la teva feina, alguna cosa canvia?
Ara trio les ampolles amb més llibertat. Ja no necessito justificar cada elecció ni pensar si un vi respon a una tendència, si ocupa una determinada franja de preu i el comparo amb els vins que jo comercialitzava o si encaixa en un discurs comercial. Puc escollir-lo per curiositat, perquè m'atrau una varietat que conec poc, perquè confio en la persona que l'ha elaborat o, simplement, perquè penso que pot acompanyar bé aquest moment o aquest àpat i les persones amb qui el compartiré.
També he après a valorar més els vins que tenen alguna cosa a explicar. No busco necessàriament la perfecció tècnica ni l'ampolla més reconeguda pels gurús del vi. Em continuen agradant la precisió, l'elegància i la subtilesa, naturalment, però avui dono més importància a la identitat, a l'honestedat i a aquella petita imperfecció que de vegades converteix un vi en una experiència memorable. Hi ha vins impecables que s'obliden aviat i d'altres que, sense ser perfectes, et fan tornar a pensar en el lloc, en l'anyada o en la persona amb qui els vas compartir.
Com a winelover i conductor de tastos, continuo gaudint parlant de vi. Però intento fer-ho d'una manera diferent. Amb els anys he entès que compartir coneixement no hauria de servir per demostrar tot el que sabem, sinó per ajudar els altres a gaudir més de la matèria viva que tenen a la copa. El llenguatge del vi pot ser precís sense resultar distant o pedant. No cal identificar totes les aromes del vi ni dominar un vocabulari especialitzat per emocionar-se davant d'una copa. De vegades n'hi ha prou amb preguntar-nos si ens agrada, què ens fa sentir i amb qui ens agradaria compartir-la.
Probablement, això és el que queda del vi quan ja no l'has de vendre: queda la curiositat, el paisatge del qual procedeix, les persones que l'han elaborat i el plaer de descobrir. Queda el ritual d'obrir una ampolla sense cap altra expectativa que passar una bona estona. Queda la conversa que sorgeix al seu voltant i el record que deixa quan la copa ja està buida.
I queda, sobretot, la llibertat de tornar-hi sense presses ni pressions, sense objectius i sense haver de convèncer ningú. Només amb les ganes de continuar aprenent i de deixar que, de tant en tant, una ampolla et sorprengui.
Ara venc menys vi que abans. Però estic convençut que torno a escoltar-lo d'una altra manera.
