Hi ha una pregunta curiosa que em faig sovint quan algú parla d'un àpat inoblidable: recordes quin vi era?
La majoria de les vegades, la resposta és no.
Podem recordar perfectament aquell sopar entre amics que es va allargar fins a la matinada, l'àpat familiar ple de riures, el brindis per una bona notícia o fins i tot aquella conversa que ens va canviar l'ànim en un moment complicat. Recordem qui hi era, què es va dir i com ens vam sentir. Però el nom del vi sol perdre's pel camí.
I, sincerament, crec que això està bé.
Admiro les persones capaces de distingir varietats, identificar aromes o descriure matisos que a mi se m'escapen per complet. Jo em perdo bastant en les notes tècniques. No sabria dir si un vi té records de fruits vermells, espècies o fusta torrada. Però sí que sé reconèixer quan un vi acompanya un moment especial.
Per a mi, el vi mai ha estat el protagonista de la taula. El protagonista sempre ha estat el que passa al seu voltant.
M'agrada gaudir-ne perquè convida a parar, a conversar i a compartir. Perquè una copa servida entre diverses persones té alguna cosa de ritual senzill que ens recorda que no cal una gran celebració per brindar. De vegades n'hi ha prou amb un àpat qualsevol, en un dia qualsevol, amb la gent adequada.
Per això, quan miro enrere, no recordo etiquetes ni anyades. Recordo abraçades, riallades, anècdotes i sobretaules interminables. Recordo com em vaig sentir.
Potser aquesta és la grandesa del vi. Que, encara que de vegades n'oblidem el nom, continua formant part dels records que sí que romanen per sempre.
Potser hi ha qui recorda perfectament cada vi que ha tastat. Jo admiro aquesta capacitat. Però si em pregunten pels millors vins de la meva vida, segurament respondré parlant de moments i no de marques.
I crec que això també diu molt d'un bon vi.